Glopades de riu

Quan travessava el pont li havia semblat que la remor de les aigües li xiuxiuejava el seu destí. (…) L’aire es va omplir d’una olor intensa de riu.

Aquella nit vaig sortir de l’aigua a poc a poc, com si el riu se m’enganxés a la pell per por de perdre’m per sempre. Ja feia molt de temps que havia deixat que m’engolís; però ara tenia un deute amb els meus.

Aquell sol pensament em va fer riure. Un riure net, sense bombolles. Vaig passar descalça per damunt de les pedres. Notava el pes del cos, feixuc, però mentre enfilava el camí cap al poble em vaig fixar que els peus, humits, no deixaven cap rastre.

«El volum està format per 21 relats breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no podem oblidar l’origen de l’autora. […] Des d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un dolor… Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho domina», Anna Maria Villalonga, Núvol, 7/6/2015.

«Una tècnica que provoca, en qui els llegeix, una lectura absorbent. […]. Hom s’adona, aleshores, que se l’invita a mirar un abisme del qual, però, no en sap amb precisió la profunditat i, per tant, les conseqüències», Ramon Pla, El Temps, 1622, 13/7/2015.

«[El riu] és dual: tant absorbeix com expel·leix; tant és benèvol i plàcid com furibund i capriciós. […] Com a escenari, i acollint-nos al que deia Josep Murgades a propòsit de Mequinensa i Moncada —de nou, l’Ebre—, actua com a font de fabulació mitagògica —és a dir, “que porta mites”—: un clos d’elements universals», Enric Blanco, Els Marges, 107, tardor de 2015.

Llegiu la ressenya del llibre publicada a la revista El Temps.

Autora