Voliana

 

Els professors que hem intervingut en la gènesi i en la recopilació d’aquestes Volianes de paper estem convençuts que el dictat continua essent, en l’època de les pantalles, el facebook, el twiter, el whatsapp (i mil aplicacions electròniques més que vindran), una pràctica útil per a l’aprenentatge, l’avaluació, l’autocontrol i la reflexió. I fins i tot pot ser divertida, com “El Gran dictat” televisiu o reivindicativa com en el cas dels dictats col·lectius que de vegades s’organitzen en algun indret del nostre país per reivindicar l’ús de la llengua. I són sempre una proposta útil dins i fora de l’aula, per a alumnes joves i per a gent adulta que vol fer pràctiques a casa o en cursos d’autoaprenentatge.

Si estem d’acord que ens calen estratègies d’intervenció que no estiguin basades únicament en la relació fonogràfica, també els dictats ens són útils perquè no se centren només en l’objecte (aprenentatge de la llengua) sinó també en el subjecte, el jove i el seu procés global d’aprenentatge i descoberta del món.

Justament la generalització popular de l’escriptura mitjançant les xarxes socials posa de manifest cada dia l’enorme dèficit que hi ha en el domini ortogràfic. Però els dictats no són només una pràctica útil per a la millora de l’ortografia o la sintaxi sinó que és una activitat que serveix per concentrar l’atenció del grup classe, per focalitzar-la en una activitat compartida; una activitat rica amb múltiples beneficis. Per exemple, practicar l’escolta atenta i la concentració, tant a nivell individual com de grup classe o bé útil també per la dicció del professor com a model ortofonètic, de prosòdia i de puntuació.

Pot servir també per fer un tast d’un futur llibre, pot despertar l’interès per noves lectures i la descoberta d’autors i temes insòlits que desvetllin l’afany de conèixer. Només per posar un únic exemple: ¿sabíeu que els pingüins pròpiament dits es van extingir a finals del segle XIX? En un dels dictats que us proposem potser ho descobrireu.

Val a dir que si no sabéssim, de primera mà, que el professorat està constantment creant i redissenyant les seves pròpies eines de treball, -i que per tant treu dictats de noves lectures- ens sorprendria que “Dictats a mà” (2007) sigui un dels pocs precedents d’aquest llibre que ara teniu a les mans. Nosaltres hi volem aportar el nostre gra de sorra en forma de més de cent dictats ben diversos que hem trobat realment interessants i variats tant per dificultat ortogràfica com per temàtica o  riquesa lingüística.

La importància del dictat es posa de manifest si ens fixem que la gran majoria dels professors de llengües en fan i que, de fet, la totalitat del professorat de qualsevol matèria “dicta” quan és necessari que els alumnes escriguin qualsevol mena d’informació destinada a usos diversos dins del procés d’ensenyament.

I què en podem dir de la importància sociocultural de l’ortografia que es practica i es posa a prova a través dels dictats? Mila Segarra (1995) ha estudiat la relació de l’establiment i fixació de l’ortografia amb la creació de tot un món cultural, d’un espai nacional català i el naixement de la consciència col·lectiva de poble.

Tots els textos que trobareu en aquest llibre han estat escrits entre la primera i la segona dècada de segle XXI. Per tant, si voleu autors clàssics ja us avisem que haureu de recórrer a d’altres treballs. Nosaltres ens hem volgut centrar en aquests textos editats tots per Voliana Edicions entre 2010 i 2015 pel que tenen de desconeguts i actuals. I, per què no dir-ho, per la bellesa literària que traspuen o pel seu interès. Són dictats de quilòmetre zero: gairebé tots d’autors dels Països Catalans. Amb dues excepcions significatives: Eliana Freitas, una nouvinguda brasilera que ens mostra el testimoni viu de les seves peripècies per aconseguir que els catalans se li adrecin en català; i Moreno Cabrera, un conegut professor de Madrid que denuncia el supremacisme i l’imperialisme lingüístics. Hi trobareu alguns textos amb petjades de variants dialectals com la valenciana, la mallorquina, la tortosina i la pallaresa.

Però aquest llibre no és només un llibre de dictats sinó una antologia literària moderna i un llibre de lectura a l’aula, per treballar des de haikus a literatura de ciència-ficció, microcontes, novel·la històrica, pensament sociolingüístic, història pedagògica, aventures, ciències socials, recursos literaris, treball de lèxic, geosinònímia, varietats dialectals, la diversitat del discurs literari, de nivell de llenguatge, història, conflictes socials, etc… i sobretot: gaudi literari.

Constitueix una autèntica antologia literària, en aquest cas dels autors de Voliana Edicions, a qui volem agrair la seva implicació i complicitat amb aquest projecte. Hem inclòs molts fragments de novel·les però també contes, algun text de teatre, d’assaig, memòria i fins i tot poesia. Per què no podem fer dictats amb poesia si és molt sovint justament la poesia a través de les cançons allò que més ens enamora de la llengua?

En fi, les eternes dèries humanes: bellesa, bondat i veritat.

Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges. A l’entorn d’aquesta taula rodona, d’aquest debat sobre El crac imminent de la civilització occidental, Calders ens presenta un seguit de personatges –o potser hauríem de dir persones, ja que la vareta màgica de l’autor ens els fa reals, tangibles– que ens ofereixen el seu punt de vista sobre una societat canviant, en evolució constant, i que sovint no som capaços d’entendre…

Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los.

 David Vila i Ros
Sabadell, abril de 2015

Amb relació a l’obra, he de puntualitzar que en realitat estem parlant de dues obres. Una és Taula rodona, de Calders, i l’altra La joia de ser catalans, d’un servidor. Aquesta és la raó per la qual aquí es presenten separadament. La meva, però, no existiria sense la primera, ja que, com he explicat, va ser a partir del plantejament inicial de Calders i dels personatges que ell va escollir, que vaig començar a treballar. I com que, dissortadament, no sabrem mai quin era el seu propòsit, he optat per respectar la identitat i la professió de tots ells i també l’època en què transcorre l’acció, que és la dels anys setanta del segle XX. L’única llicència que m’he permès ha estat fusionar en un de sol els dos empleats de l’ateneu i la mestra de dansa. Ho he fet perquè onze intèrprets en escena són prohibitius avui dia per a qualsevol companyia professional per raons econòmiques –ultrapassar-ne els cinc o sis comporta una càrrega que no existia antigament– i això en dificultaria la representació. La xifra de nou personatges continua essent alta, però és un xic més assequible. Val a dir, però, que aquesta fusió me l’ha permès el fet que tant un dels empleats de l’ateneu com la mestra de dansa tenien una presència del tot fugaç en el text de Calders, altrament no hagués estat possible. Amb tot, les poquíssimes paraules que deien les he volgut mantenir traspassant-les al personatge d’en Fontanals. D’aquesta manera conservem la integritat del text, evitem que les companyies hagin de fer la reducció pel seu compte i en facilitem la representació.

D’altra banda, tot i que les dues obres estan molt ben delimitades en aquestes pàgines, l’encadellat és absolut i on acaba una comença l’altra. Em refereixo al fet que la darrera rèplica de Taula rodona, en què en Soldevila parla de presentar una ponència a la Convenció Internacional de Berlín, enllaça amb les primeres paraules de La joia de ser catalans, que és el moment que en Soldevila rep la trucada de Pere Calders. Finalment, amb relació als noms dels personatges, Calders només en va posar dos: Soldevila i Vinyals. La resta es definien per la seva professió: metge, pintora, escriptora, empleat… Jo, a La joia de ser catalans, els he conservat i n’he afegit alguns. En Vinyals, l’economista, passa a dir-se Josep Antoni Vinyals i Comajoncosa; el metge és el doctor Fortet; el capellà, mossèn Faristol; l’empleat de l’ateneu, Fontanals; i la poetessa, Maria dels Àngels Englantina.

Pel que fa al contingut de La joia de ser catalans, he optat per conservar l’estructura pròpia del que seria un determinat teatre català de la primera meitat del segle passat, que és l’estructura que penso que volia transmetre el text de Calders, i fer un divertiment satíric, un xic surrealista, sobre la personalitat dels catalans, amb alguns elements del teatre de l’absurd, cosa que significa que les lleis de la lògica no existeixen i que tot es torna caricaturesc, incongruent i còmic. Darrere l’humor, però, s’amaga una mirada crítica de la manera catalana de ser i de l’eterna desunió dels catalans. La inconstància, l’individualisme, la divagació, el desànim, la tendència a agafar el rave per les fulles, a magnificar banalitats, a posar-nos pals a les rodes o a marcar distàncies per raons de matís –tot i que sense que mai arribi a pujar la sang al cap– són elements força definitoris del tarannà català. Ben sovint, a més, les hores que dediquem a discutir no es tradueixen en fets concrets. Sempre, sempre, sempre hi apareixen interferències de tota mena que emboliquen la troca. Això sí, ens queda Albert Camus i el seu convenciment que la humanitat és absurda. En aquest cas, els catalans devem ser profundament humans, atès que som obstinadament absurds.

L’escena en què tots els ponents s’aixequen i un d’ells suggereix d’anar a fer un mos, també respon a aquest tarannà. Amb el seu desenvolupament, he volgut mostrar fins a quin punt en una situació tan trivial com aquesta es fa palesa la nostra dificultat per posar-nos d’acord i prendre una decisió. Penso, tanmateix, en descàrrec d’aquest capteniment, que tot plegat respon a la lògica dels tres segles de captivitat de Catalunya. Seria un miracle que un poble que ha romàs captiu i emmanillat durant tres-cents anys presentés uns trets caracterològics propers a l’autoconfiança, a l’assertivitat, a la constància, a la concreció i a l’esperit de comandament. I més encara, si tenim en compte que el segrestador ha concentrat totes les seves energies a afeblir-lo i a esborrar-li la consciència de la seva identitat. Amb tot, n’hi ha prou de veure l’actual i vigorós despertar de la nostra consciència col·lectiva per concloure que el segrestador ha fracassat espectacularment. No se’n pot dir una altra cosa, de la seva incapacitat per reeixir en aquest objectiu malgrat haver gaudit d’un poder de més de cent mil dies. Ara, per tant, només resta saber quant de temps trigarem a deixar de sentir-nos identificats amb els personatges i les situacions de Taula rodona i de La joia de ser catalans. Mentrestant, però, anem al teatre, gaudim d’aquestes obres i practiquem el saludable exercici de riure’ns de nosaltres mateixos.

Víctor Alexandre

5 anys

50 títols

2015

Voliana Edicions, l’editorial del Maresme, compleix aquest 2015 els 5 anys de vida, a punt d’arribar als 50 títols publicats.

Vam néixer amb l’objectiu de ser una editorial de Països Catalans, amb autors de tot el domini lingüístic. Una editorial independent, sense complexos ni autolimitacions que aposta sovint pels autors joves del país, i sempre per la qualitat i l’originalitat.

Disposem ja de diverses col·leccions: Voliac és la de ficció, hi hem publicat novel·les però també diversos reculls de relats de qualitat perquè creiem en la validesa d’aquest gènere menystingut. Poc a poc s’hi van incorporant també textos teatrals inèdits. També tenim una subcol·lecció Voliac Retorn al sol per als llibres de literatura especulativa. A la col·lecció Entrevol d’assaig ens hem centrat sobretot en llibres de sociolingüística, sense descartar, però cap altra temàtica d’anàlisi de la realitat. Memòria inclou llibres història local o més general, llibres que expliquen amb intel·ligència aspectes del nostre passat recent. Voliac Poesia aposta per la màgia de la paraula i la lucidesa poètica.

Jordi Solé i Camardons, director de Voliana Edicions