Aquest llibre té un pròleg de Patrícia Gabancho, i dos escrits d’Introducció, un que explica el per què del títol del llibre i el seu significat més profund. Entre el pròleg i la introducció hi trobareu una visió des d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova. Són exactament 19 escrits els que formen el cos del llibre, dividit en quatre parts i si comptam pròlegs, introducció i epíleg són vint-i-quatre. La primera part i més extensa tracta sobre reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, la segona explica com ens relacionaríem amb la resta del món, en esser independents; la tercera aconsella què cal dir i fer avui i la quarta aporta dos documents: un manifest adreçat als professors, plantejant la necessitat de la sociolingüística i l’altre és una extensa comunicació presentada el 1989 en un Seminari psicoesteta per promoure la independència. Si a tot això hi afegim un Epíleg on explica la seva trajectòria com a independentista, una bibliografia dels articles originals, la bibliografia de l’autor i la que va citant en els escrits i que apareix a peu de pàgina en el lloc corresponent, podreu tenir una visió aproximada de la composició del llibre.
Del pròleg de Patrícia Gabancho destacaria el següent:
“Llegiu el llibre que teniu entre les mans. Jordi Solé explica amb pèls i senyals la relació entre nació i llengua, i entre llengua i escola. Explica com ens hi va, de malament, a l’escola. I, per tant, ha de destacar també l’empobriment del català, en el lèxic, la gramàtica i la fonètica, subjugat per un castellà invasiu i prepotent. Ens diu de la indiferència dels joves per la llengua, també gràcies a una escola que no els dóna referents (potser perquè és l’escola progre, pregunto?). I ens planteja, de manera molt original, què pot passar si, en aquest panorama més aviat gris, hi introduïm l’anglès com a pont cap al món sencer. I un cop ha fet tot això, i més, perquè aquest és un llibre conceptualment molt ric, aleshores ens diu que, si de debò volem una societat cohesionada, si de debò volem repartir equitativament les oportunitats, hem d’apostar seriosament pel català. El català per a tothom. Tan senzill com això.
I com que la legislació vigent, sigui espanyola o sigui catalana, no permet compartir el català amb tothom, no ens queda altre remei que optar per la independència.”
A la visió des d’Elx, Joan-Carles Martí ens parla de la mitja dotzena de llibres que ha tret al carrer Voliana Edicions, empresa de l’autor, i que ha tingut una idea clara d’un territori que va clafit d’autors de Figueres a Elx o de Campos –a Mallorca- passant pel seu Oliana nadiu en plena Catalunya Occidental, i vull destacar aquests fragments de paràgrafs: “En Solé i Camardons està fermament ancorat en la idea que una Catalunya independent serà una garantia i un aval mundial per als altres territoris germans de llengua catalana.” I un poc més endavant: “Així, Catalunya podria esdevenir –per a nosaltres- el que és tenir Holanda de país contigu si hom viu a Flandes o –de forma clara i concisa- París i França o França i París per a valons i suïssos de llengua francesa. Amb això a ningú se li acudiria mai negar la classe i elegància mundial de Ginebra o de Brussel·les ni les seves personalitats pregones: llegiu València i Palma. I nosaltres ens sentiríem representats en tots els fòrums mundials i Espanya hauria de moure fitxa. Vet aquí on comencen les quimeres per als qui vivim als territoris contigus…”
De totes maneres, aquí vull fer un parèntesi per dir que així com Joan-Carles parla de Catalunya com a Principat estricte, en Jordi, parla de Catalunya o Països Catalans i crec que cita dues vegades les nostres illes com a illes catalanes. També explicaré aquí una altra petita anècdota. A en Jordi li van demanant, com a mínim ho han fet una vegada, a veure si s’ha equivocat, ja que és d’Oliana i l’editorial és Voliana Edicions. És quan ell explica que a Oliana, una voliana és una papallona, i això em recorda a mi, que a Sóller i a Fornalutx, com repetia sovint l’amic Miquel Cabot, una papallona és una babaiana.
En Jordi Solé ens diu que “Independència o mort de la llengua és la divisa alliberadora de què parteix aquest recull d’escrits elaborats des de la consciència lingüística a l’entorn de la situació de l’ús social del català i de l’anàlisi de tot allò que ens acosta més a la substitució lingüística o mort del català o de tot allò que ens pot allunyar d’aquesta mort tot acostant-nos a l’anhelada normalitat d’ús del català.” Pens que metafòricament o realment, l’ús dels punts suspensius està molt ben aconseguit perquè no tan sols moriria la llengua, sinó que amb ella moriria la cultura, la identitat, la nació, en definitiva… el poble. D’aquí l’encert del títol i tesi del llibre. En Jordi usa la paraula lingüicidi per indicar el delicte que cometen els que volen destruir el català, paraula que també he usat moltes vegades i que la primera vegada que ho vaig fer en públic va ser en una taula rodona a Artà on hi havia el qui llavors era conseller d’Educació Bartomeu Rotger, que es va estranyar molt de ser acusat de lingüicida.
Entre les reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en Jordi ens anima a canviar les normes d’ús vigents (la coneguda de convergència cap al castellà). Per canviar això és necessari canviar el context, és a dir, que la majoria de coses funcionin en català. Així canviaria el comportament lingüístic.
Aquests dies i mentre llegia el llibre, al diari Ara, que dóna suport a la permanència i existència de l’esquifit Diari de Balears, el qual paga les conseqüències d’haver-li girat l’esquena moltes persones que haguessin pogut ajudar a la seva supervivència, al diari Ara, Salvador Cardús, el 31 de gener d’enguany, escrivia: “Hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida. El darrer episodi, el futur del Prat i la derrota de Spanair, mostra que no estem parlant només de lluites simbòliques i identitàries, sinó d’una guerra d’interessos polítics i econòmics de gran magnitud. Emancipar-se o desaparèixer. La majoria de catalans en són ben conscients. De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d’independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n’haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny.”
Dia 6 de febrer, al mateix diari Ara, Joan M. Tresserras escrivia: “No hi ha projecte d’estat català perquè no hi ha classe dirigent que el vulgui. No hi ha unitat política del catalanisme perquè no hi ha un bloc social articulat al voltant d’una classe dirigent que es reconegui com a catalana.”
I era el 7 de febrer, que Salvador Cardús insistia a reblar el clau: “Si segons la darrera enquesta d’El Periódico” ja som una majoria de prop del 54% de catalans favorables a la independència per només un 32% de contraris, què espera el sobiranisme polític a prendre’n nota? Una dada molt interessant de l’enquesta és el 70% de catalans que, tanmateix, pensen que perdríem el referèndum perquè no saben que ja som majoria, i que és expressió directa dels temors que observen en els lideratges del sobiranisme. L’independentisme necessita una majoria social encara més àmplia, que només aconseguirà quan tingui el lideratge polític solvent que, amb coratge i sense excuses, assenyali clarament qui és que juga irresponsablement amb la nostra cohesió nacional.”
Dia 9 de febrer, que era el dia que vaig acabar de preparar aquesta presentació, encara vaig trobar a l’Ara un text interessant, més perquè era de la prologuista Patrícia Gabancho. Vos en transcric un fragment: “El catalanisme ha estat el gran vertebrador d’aquest país durant més d’un segle, perquè Catalunya s’ha definit per la voluntat de ser: de tenir aquell espai que dèiem. Avui el vertebrador del país és el sobiranisme. És el sobiranisme el que fa bullir ambients, sectors, intel·lectuals, cultura, tot molt divers, tot barrejat, tot mestís, però tot amb forta determinació. I seria terrible que Convergència, que és un partit creat per a la construcció nacional, fos un instrument de destrucció per por d’assumir el repte de la llibertat. El catalanisme és mort, visca el sobiranisme!”
L’autor parla de les mentides que es diuen a les enquestes sobre quina és la llengua usada a l’escola, i es quan he d’explicar que a l’IES Aurora Picornell de Palma, des del meu càrrec de coordinador de normalització lingüística, quan veia que a l’informe que enviava la direcció de l’Institut, després de rebre els parcials de cada departament, es posava que l’ús de la llengua catalana a l’Institut era del 70% i només a partir de l’observació diària notava que això no era vera, que era impossible. Així que vaig analitzar les situacions d’ús de llengua a les classes, la llengua en què explicava el professor, en quina contestaven els alumnes, en quina parlaven entre ells en situacions espontànies, la llengua dels llibres de text, la llengua de la pissarra, la dels objectes penjats a les parets, en quina llengua es realitzaven les activitats, en quina llengua es proposaven els exàmens, en quina llengua contestaven, etc. Vaig passar la informació a unes graelles i aquest material el vaig donar als professors perquè l’omplissin segons la seva actuació. Això va dur devers mig anys de feina, fins que va sortir el percentatge d’ús del català a l’Institut. Crec que va ser devers un 38%. L’estudi havia fet baixar quasi a la meitat les estadístiques oficials.
Solé i Camardons és professor de secundària i va denunciar fa anys que l’espanyol en molts centres la llengua d’interrelació o interllengua, i que l’actual generació jove que fa secundària podria donar un impuls definitiu a la substitució lingüística. Critica el fet que la que sembla avançada llei de política lingüística de 1998 segueix abusant dels termes ambigus: s’utilitzarà el català com a llengua vehicular d’aprenentatge “normalment”, que no té res a veure amb forçosament ni amb obligatorietat. Té molta de raó en Jordi, perquè sé que el director de l’IES S’Arenal, que sempre intervenia per tot en castellà, principalment als claustres, on hi havia uns 80 professors i professores, que majoritàriament també ho feien en castellà, per allò de contestar en la mateixa llengua. Quan una professora un dia al seu despatx li va demanar per què feia les intervencions en castellà, quan la llengua vehicular del centre era el català, ell va contestar que com que les normes de començament de curs parlaven de fer les intervencions normalment en català, ell interpretava que podia seguir tota la seva vida parlant en castellà.
Ens recorda que entre els que pensen que la llengua catalana es troba en una mala situació i els que creuen que la normalització avança decididament, existeix una realitat, que és la que interessa analitzar. Parla de la grisor de les zones urbanes: Barcelona, València, Alacant, Perpinyà, Palma, on els múltiples esforços s’estavellen sovint contra l’estultícia i la tossuda deserció lingüística. Comenta l’autor també el text “L’ús social de la llengua catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans que es troba en el sentit del que sempre ha dit la sociolingüística crítica i acaba fent una proposta a l’IEC i als responsables de la política lingüística (aquests que han fet desaparèixer de les institucions de les Illes) perquè no avanci la desertització lingüística del paisatge català: que s’estudiï a fons tot allò que efectivament funciona per saber què hem fet bé i què hauríem de fer millor per tal que gairebé tot acabàs funcionant.
Ens explica, igual que ja ho ha fet Bernat Joan i Marí, que a Europa, les normalitzacions lingüístiques reeixides han estat les d’aquells pobles que han sabut independitzar-se i fa un retret als polítics actuals del Principat quan diu: “I els nostres representants polítics que s’autoanomenen “nacionalistes” o “catalanistes” haurien de ser conseqüents i ser els primers a mirar Europa amb aquests nous ulls, deixant enrere les vies mortes que no duen enlloc o la cega dependència històrica espanyola.”
Afirma que s’ha de trencar amb la norma de subordinació del català al castellà. I d’aconseguir aquest canvi de norma d’ús en responsabilitza els governs de torn. Pensa, i jo també, que depèn de tots, però en primer lloc, no ho oblidem, depèn dels responsables polítics. Això quan els diferents governs se senten responsables de fer algun tipus de política lingüística i no com els d’aquí que l’únic que se’ls ocorre és fer una política de destrucció del català, de persecució i de repressió i per això comencen per a no usar-lo i continuen per canviar les lleis perquè ningú no tingui necessitat d’aprendre’l.
Sobre els Països Catalans i la independència ens explica el següent: “…la unitat del conjunt de la nació catalana és tan important, que alguns seríem més partidaris de trobar fórmules intermèdies, més acostades, per exemple, a un estat lliure associat però amb una federació amb la resta dels Països Catalans, -si fos possible- que no pas trencar del tot amb Espanya però obrint amb aquesta ruptura profunds abismes polítics amb el País Valencià i les Illes.”
Ell diu que també està d’acord amb López Bofill amb altres aspectes de la independència i la relació amb Espanya. Diu que: “Ens fa veure, amb encert, les conseqüències –extremadament negatives per a Espanya- que tindria a Europa una possible repressió armada espanyola en un procés d’independència català.”
Afirma que tenim dues alternatives errònies: acceptar quatre interllengües europees (alemany, anglès, francès i espanyol), fet que arraconaria les altres 60 llengües europees, o que així com sembla que es vol posar en pràctica, que s’adopti l’anglès com a única interllengua europea, que farà que les altres llengües, com passa amb el francès, en veure perillar la seva hegemonia, li presentin batalla, i d’aquesta guerra entre llengües nacionals, les llengües com el català hi sortiran perdent. En conclusió, Umberto Eco acaba defensant un poliglotisme passiu, cadascú parla en la seva llengua i entén la dels altres, cosa que ja havia defensat abans Delfí Dalmau (ho podeu veure en el llibre Poliglotisme passiu i altres escrits, Voliana, 2010).
Tot això m’ha fet pensar en la proposta de Tilbert D. Stegman i tres lingüistes més que han publicat un mètode, l’EuroComRom – Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament. Aquest mètode no es limita a l’aprenentatge d’una sola llengua estrangera, sinó que obre la porta simultàniament al coneixement de totes les llengües d’una família lingüística (romànica, germànica o eslava). Vaig poder parlar amb ell sobre el tema i està ben convençut que la importància que es vol donar a l’anglès com a interllengua només causarà més perjudicis a altres llengües com el català, supòs que també pensa que en produiran a l’alemany.
Jordi Solé ens adverteix que la potenciació actual del trilingüisme pot causar una ferida mortal al català, ja que es pretendrà imposar un nou bilingüisme: l’anglès-espanyol per a substituir l’espanyol-català. Segueix explicant les diferents vies existents cap a la interllengua i els perills per a la llengua catalana, i també explica la solució del poliglotisme o bilingüisme català-esperanto. Jordi Solé es presenta o diu que ha estat sempre esperantista, en el sentit que deia Delfí Dalmau, que l’esperanto seria com una espècie de sistema mètric decimal que permetria la comprensió entre tothom, i que, a més, ajudaria a aprendre més llengües.
A la tercera part del llibre ens explica què cal dir i fer. Això queda clar després de llegir els dos textos que hi podem trobar. Defensa també la importància que ha tingut el fet que la Vanguardia es fes també en català, cosa que significa una empenta molt gran als mitjans de comunicació escrits, i que demostra que el cinema en català també funcionaria. Encara que diu que el grup que edita la Vanguardia no ho ha fet per a normalitzar la llengua catalana, sinó perquè els estudis de mercat els ho han aconsellat.
La quarta i darrera part està formada per dos documents: el primer el va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada el 1988, ha de fer 24 anys, allà va defensar la necessitat d’introduir la Sociolingüística a l’ensenyament, i va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules: “Introduir la Sociolingüística a l’ensenyament és la batalla que us proposem per guanyar aquesta llarga guerra per la llibertat de Catalunya.” L’altre escrit és una comunicació que va presentar a un Seminari psicoesteta l’any 1989 per a promoure la independència.
D’aquesta comunicació en destacaria el fragment de paràgraf següent: “…la normalització consisteix a foragitar del territori català les llengües ocupants (no els seus parlants sinó la dinàmica d’ocupació/substitució que exerceixen), acabar amb la discriminació i imposició que l’espanyol i el francès exerceixen respecte a la comunitat catalana.”
Acab aquesta presentació assegurant que aquest ha de ser el llibre de capçalera de totes les persones que estimen la llengua catalana, ja que el pensament de Jordi Solé i Camardons s’haurà de tenir en compte si se la vol salvar de tots els perills en els quals la vol tenir submergida l’Estat espanyol i també s’hi haurà de tenir a l’hora de trobar una sortida definitiva en el camí de la normalització, que no és altre que la independència.
Joan Lladonet
